¡Arriba, parias de la tierra! ¡En pié, famélica legión!

La presidenta del PP madrileño ha dicho, según el País, que  promete “ “estudiar a fondo” por qué “está permitido vivir en la calle”. Aguirre quiere saber la razón por la que no sucede “como antes”, que, según ha dicho, “venía el Samur Social, ofrecía a las personas que quieren dormir en la calle ir al albergue, y si estas personas no querían ir al albergue, el Samur Social las llevaba, las hacía no sé exactamente qué, supongo que una valoración sanitaria o lo que fuera, y después de eso se limpiaba toda esa zona”.  La candidata del PP cree que las personas que duermen en la calle perjudican el turismo, como también lo hacen las manifestaciones, por lo que aboga en este sentido por limitar el derecho constitucional de reunión en el centro de la capital. http://ccaa.elpais.com/ccaa/2015/04/27/madrid/1430144657_879791.html

En mis años de experiencia profesional trabajando en sinhogarismo, he visto pocas declaraciones tan brutales y descarnadas contra el auténtico orden público que, no lo olvidemos jamás, construimos entre todas las personas desde nuestra acción voluntaria y posicionamiento en el espacio público a partir de lo que hacemos, decidimos, negociamos e incluso luchamos en esa arena en la que cada día intentamos ser aquello que nos dé la gana ser: ese, y no otro, es el auténtico orden público. El que hace realmente posible el día a día. Aquel que entre todas y todos permitimos que en cada momento y en cada calle, nada se venga abajo y, si se viene, pueda volver a sostenerse. Porque en el espacio público pasan cosas, algunas que deseamos y otras que aborrecemos, pero que con frecuencia no controlamos. Porque es el lugar de la reivindicación: ¡sí, que pasa!, reivindicar es humano. Incluso justo y necesario.

Y es que, finalmente, el orden, el orden de lo social, y el control real y profundo de su mantenimiento, depende de todos nosotros aunque intenten hacernos creer lo contrario.

_pobreza_cf0a5591

En resumen: que la calle, sí, es nuestra. Nuestra de nosotros y de vosotros. Tuya, que me lees. De todos y todas. Créetelo porque es así. Es tuya con o sin techo. Es tuya tengas o no empleo. Huelas mal o lleves traje. Y, sí, por supuesto, también es de ella. Pero no es sólo de ella.

Ya basta de mensajes prepotentes desde la arrogación de legitimidad en el uso del espacio y tiempo públicos, de su formato y diseño: haremos en él lo que nos dé la gana. Punto. Sin más. Desde el límite que define el respeto y que puede ser perfectamente compatible con la disidencia, lo diferente, o lo desconocido, por más que algunos intenten confundirnos.

Mensajes como el que presuntamente ha voceado la presidenta del PP de Madrid, nos retrotraen a antiguas y sinceras manifestaciones de poderío verbal, amedrentador, que, tras una dictadura, nos llegaron a acogotar y hacer pensar que quizá sí, la calle era sólo de una minoría, de un poder, de un temor.

Pero no. Ahora, ya lo sabemos: la tensión está servida, y desde hace años, decenios. El proscenio, el espacio público, la calle, los descampados, los lugares en los que decidir, a cada paso y en cada momento, son el campo del honor –o deshonor- en el que se combate nuestra más íntima libertad de ser, de estar y de parecer, y eso parece darles miedo. De ahí que dar muestras de fuerza con los que no se tienen ni sostienen, indigne. Por ello, cargar contra el que tiene conculcados sus derechos, repugna y mucho. Pero, claro, son unas víctimas fáciles sobe las que proyectar una sombra de ejercicio de Poder con “P” mayúscula… ¿o es que no era esa la intención? Acabaré por creer que las manifestaciones iban en serio, y, eso, quizá, sería mucho más inquietante y terrorífico…

Con discursos como el defendido por esta personalidad política como estímulo, no puedo dejar de pensar cuan necesaria sería la voz atronadora de los nuevos desheredados reivindicando, tomando temporalmente la calle resucitando el significado literal del himno: Arriba, parias de la tierra. En pie, famélica legión… A gritos parece estar pidiéndose que se conteste, lo que parece estar pidiéndose casi a gritos…

Joan Uribe, director de Sant Joan de Déu Serveis Socials

Deixa un comentari

Filed under General

FÒRUM D’ALTERNATIVES A L’ATUR LA POBRESA I LA DESIGUALTAT

Els propers 24, 25 i 26 d’abril tindrà lloc a Barcelona, a l’ Universitat Pompeu Fabra (Campus Vila Olímpica), el FÒRUM.

Els objectius del FÒRUM a més d’aprofundir en les dimensions de l’atur, la pobresa i la desigualtat, conèixer les seves causes i els seus responsables, és avançar mitjançant el diàleg i el debat de les organitzacions, moviments i plataformes socials participants en la recerca de les solucions i alternatives al “desordre” econòmic, social i polític existent, així com organitzar el suport a les accions i iniciatives d’acció i mobilització que s’acordin en el marc dels tallers i seminaris, sempre amb el lema de “rescatar les persones” i la finalitat de construir una societat més justa, igualitària, solidària i democràtica.

El drama de la desocupació a Catalunya afecta més de 726.100 persones i a Espanya 5.427.700 segons l’última EPA, una gran part de les quals han esgotat prestacions i subsidis. Sense treball ni ingressos la pobresa creix sense parar, per a centenars de milers de famílies es converteix en crònica i severa. Amb l’última reforma laboral i la consegüent pèrdua de drets laborals s’ha produït una massiva destrucció d’ocupació i una forta devaluació salarial que ha empobrit a milions de treballadors/es, on el 60% de la població assalariada cobra menys de 1.000 euros al mes.

Mentrestant la desigualtat es dispara tant a Catalunya com a Espanya, com a conseqüència de la transferència de rendes des de la majoria de la població empobrida a l’elit enriquida resultant de les polítiques injustes aplicades.

FORUM ALTERNATIVES ATUR_24-26 abril

Cartell Fòrum REDUXjpg color

Deixa un comentari

Filed under General

Lo Petit Comitè al Koitton Club!

La Nuria, l’Edu, en David i en Roger son Lo Petit Comitè.

Treballadors i educadors socials units per la passió per la música, pel compromís, per la sensibilitat, per la lluita, per aconseguir…que no parem de ballar mentres toquin!!

Lo petit comitè està d’aniversari i volen compartir amb tots nosaltres aquest moment històric!!! A un preu popular!!(3€)

Aquest divendres a les 21.30h al Koitton Club (C/Rossend Arús 9) us esperem!!

Seguiu-los a Facebook!!!    https://ca-es.facebook.com/lopetitcomite

11078187_901513689892905_7270669797289388576_ocebook.com/lopetitcomite

1 Comentari

Filed under General

“La ciudad horizontal. Urbanismo y resistencia en un barrio de casas baratas de Barcelona”, Stefano Portelli. Barcelona: Edicions Bellaterra, 2015

10403600_818891498194761_8626714126956256377_nVuit-centes casetes unifamiliars, de planta baixa a la vora del riu Besòs, cadascuna d’un color diferent, comprimides entre una zona industrial semi abandonada i la nova Barcelona de l’AVE i del Fòrum 2004.

En aquest lloc de marge, desconegut i estigmatitzat, grups de migrants i autòctons van lluitar van junts per crear un paisatge humà excepcionalment dens i rebel: un barri anticlerical i anarcosindicalista, en el qual la resistència va durar vuitanta anys, on van buscar empara Buenaventura Durruti, Quico Sabater i una infinitat d’exclosos i indesitjats de tots els llocs i de totes les èpoques.

Mentre les excavadores de l’Ajuntament de Barcelona avancen en l’enderrocament d’aquesta ciutat horitzontal, un grup d’habitants reprèn la històrica tradició de lluita del barri per oposar-se al nou urbanisme de blocs de pisos, reivindicant la importància dels seus carrers, dels seus estils de vida, i de la convivencialitat que permetia la forma urbana de què s’havien apropiat.

Aquest treball és el resultat d’una implicació alhora etnogràfica, política i humana amb el barri del Bon Pastor durant els anys de l’enderrocament (2002-2012), per desvetllar la profunditat del trauma que representa la desaparició progressiva d’un barri, amb les seves memòries d’autogestió i autonomia, la seva vida quotidiana basada en la proximitat, les seves festes que servien per resoldre conflictes, i els seus conflictes que creaven comunitat.

Deixa un comentari

Filed under General

Ja disponible “Del carrer a la llar. Housing first com a model d’intervenció”

El passat dijous 12 de març al Campus Docent es va presentar el llibre digital i gratuït “Del carrer a la llar. Housing first com a model d’intervenció” del Dr. Joan Uribe Vilarrodona, que obre la col·lecció digital ACOGIDA

FullSizeRender

Aquest ja està disponible, en format de llibre electrònic i mitjançant descàrrega gratuïta a través del link: http://www.santjoandedeu.edu.es/edicionessanjuandedios/catalogo/acogida

Només cal fer una inscripció al registre de la editorial, també gratuïta, per poder descarregar el llibre en format pdf, o altres.

Deixa un comentari

Filed under General

Presentació del llibre “Del carrer a la llar: Housing first com a model d’intervenció i la seva aplicació a Barcelona” de Joan Uribe i Vilarrodona

Ediciones San Juan de Dios-Campus Docent presenta el seu darrer llibre digital: Del carrer a la llar: Housing first com a model d’intervenció i la seva aplicació a Barcelona. Aquesta publicació és digital, totalment gratuïta i obre la col·lecció ACOGIDA. L’autor, Joan Uribe, és el director de Sant Joan de Déu Serveis Socials-Barcelona que gestiona dos centres residencials i pisos d’inclusió. Aquest recurs pertany a l’Orde Hospitalari Sant Joan de Déu, Província d’Aragó – Sant Rafael.

L’obra atén la importància de Housing First com a model d’intervenció davant e l’augment del nombre de persones que viuen al carrer i en situació de desempara, com a conseqüència de la crisi econòmica i, més enllà, de la intensificació de les desigualtats socials. Aquesta agudització de la problemàtica de la població sense sostre i de l’exclusió social en general, imposa l’aplicació de nous criteris que suposin nous estils d’abordatge i distribució de recursos en aquest àmbit. Aquesta és la vocació amb que ha estat concebut Housing First com a model d’actuació, del qual el llibre fa una introducció, informa dels seus assoliments en les ciutats en el que s’ha implementat i mostra  com la seva aplicació a Barcelona contribuiria a millorar la situació de les persones víctimes d’exclusió residencial a la nostra ciutat.

A l’acte intervindran, a més de l’autor de l’obra, el Sr. Àngel Miret, gerent de l’Àrea de Qualitat, Salut i Medi Ambient de l’Ajuntament de Barcelona i la Sra. Mª José Aldanas, responsable del projecte Housing First de FEANTSA, i el coordinarà la Sra. Amèlia Guilera, directora de Ediciones San Juan de Dios – Campus Docent. Tindrà lloc el dijous, 12 de març de 2015, a les 12,30, a l’Amfiteatre del Campus Docent San Joan de Déu (C/ Sta. Rosa, 39-57 – 2n Pis. Esplugues).

Us hi esperem!

DEL CARRER A LA LLAR

Deixa un comentari

Filed under General

Nou informe INSOCAT: monogràfic sobre ‘Crisi, gènere i pobresa’

Avui s’ha presentat en roda de premsa el darrer número de l’INSOCAT, informe d’indicadors socials impulsat per la Vocalia de Pobresa d’ECAS, que en aquesta ocasió és un monogràfic sobre els efectes diferencials de la crisi en clau de gènere. L’acte ha tingut lloc a la seu d’ECAS i, a més de la presentació a càrrec de Teresa Crespo, ha comptat també amb les intervencions d’altres entitats que han aportat la seva visió des de l’experiència directa, entre elles Sant Joan de Déu Serveis Socials, de la mà del seu director Joan Uribe.

Les dones són un dels col·lectius que pateix més l’impacte de la crisi econòmica. Les dades ens mostren un empobriment material i unes condicions de vida cada vegada més dures per a les  dones. La crisi i la reducció de recursos econòmics en polítiques socials (encariment de les escoles bressol públiques, supressió dels recursos de la llei de dependència, disminució de la inversió social destinada a infància i família) tenen clars efectes en les dones. Ha suposat que activitats abans cobertes pel sistema públic tornin a l’àmbit privat no remunerat i recaiguin sobretot en les dones, fet que comporta més vulnerabilitat entre aquest col·lectiu i representa una ocasió perduda per a crear ocupació.

Les dones no han tingut les mateixes oportunitats que els homes en el mercat laboral i pateixen un major risc d’exclusió social. En aquest sentit, la situació prèvia a la crisi s’ha accentuat. Si observem el tipus de jornada laboral, les dades mostren desigualtats creixents: les dones accedeixen a feines de jornada parcial, cobren salaris inferiors i tenen una temporalitat en la contractació molt superior.

L’increment constant, i especialment accentuat en els darrers anys, de les desigualtats socials significa que sortirem de la crisi amb una societat més polaritzada entre rics i pobres, però també més desigual entre homes i dones. Aquesta tendència es manifesta en diferents indicadors socioeconòmics, entre els quals destaquen el creixement sostingut del risc de pobresa (del 19,3% el 2009 al 19,8% l’any  2013, última dada disponible) i l’augment continuat del nombre de persones sense llar des de l’inici de la crisi (la variació entre el 2008 i el 2013 a Barcelona és del 45%). Els llocs de treball creats en els darrers trimestres són precaris especialment per a les dones (el 24% d’ocupades tenen treballs a temps parcial, davant el 8% dels homes), la bretxa salarial continua augmentant i les dones perceben una pensió mitjana un 38% inferior a la dels homes. La diferència en les pensions té a veure amb els anys cotitzats, ja que les dones acostumen a tenir una jornada laboral discontínua degut a les interrupcions per tenir cura dels fills/es i de les persones grans i/o malaltes.

Us animem a llegir el nou nº de l’INSOCAT

Deixa un comentari

Filed under General

Com a casa – Article de Toni Vilà

Article aparegut a la Revista de Girona nº 288, 2015

Fa uns dies vaig visitar a un familiar en una residencia de gent gran a l’Alt Empordà. El lloc era net, ampli, amb llum exterior i un ambient d’asèpsia hospitalària. el meu familiar estava en una gran sala tancada. al mig hi havia una taula i, asseguts al voltant, els residents. Alguns cridaven; d’altres tenien la mirada perduda en l’infinit, i per l’expressió semblava que jugaven amb els records de la infantesa; d’altres dormitaven i alguns parlaven sense que ningú els escoltés. De tant en tant passava una jove, amb uniforme blanc, que, tot i semblar molt atrafegada, d’esquitllada donava un cop d’ull a la sala, els oferia un fugaç i paternalista somriure i els llençava una forçada floreta afectuosa. El meu familiar semblava tranquil. Li vaig preguntar si estava bé i em va dir, amb la malenconia als ulls, que sí: que menjaven bé, que el tractaven bé, que el metge passava cada dia…. Però després només em preguntava, amb una perceptible enyorança, pel poble, per la família i els amics, per l’hort, pel gos. A la pregunta “què feu durant el dia?”, em respongué: “Res”. Li vaig portar unes galetes, però no les va poder dur a l’habitació perquè de dia la tanquem.

Vaig sortir trist i preocupat. Em va sobtar aquest model que tracta la gent gran com pacients i sense capacitat de decidir, amb una organització on preval la seguretat per sobre de la llibertat i la qualitat de vida dels residents. Em varen venir al cap residències que han optat per canviar aquest  model tradicional per un altre centrat en la persona: un model que té per objectiu la dignitat de la persona, en què es valoren les seves capacitats  -encara  que siguin limitades- i que respecta la seva llibertat tot i assumint, si cal, certs riscs. És a dir, es tracta de llocs on es pregunta a les persones com volen viure, com era la seva vida quotidiana abans, quines activitats els ve de gust fer o com volen l’habitació o els espais comuns.

com a casaFa un parell d’anys vaig tenir ocasió de participar professionalment en una d’aquestes experiències realitzada  en una residència de grans dimensions.  Per això primer de tot es va sectoritzar en unitats de convivència de dotze a catorze persones. Les modificacions organitzatives es varen fer a partir de les propostes i desitjos de les persones que hi vivien: es modificaren horaris, les activitats (als matins anaven a comprar al mercat, ajudaven a fer el dinar en una petita cuina, crearen un hortet…), l’ambientació (es varen suprimir els florescents  i s’instal·laren altres llums més càlids; varen canviar les cortines al seu gust; portaren mobles de casa seva per a l’habitació,…), es varen suprimir els uniformes del personal, menjaven junts els professionals i els residents, les famílies es varen implicar en les activitats, es permeté l’entrada d’animals de companyia…

Alguns consideren que aquest model és utòpic i econòmicament insostenible, però les experiències   desenvolupades demostren que no es així. L’avaluació de l’esmentada prova pilot mostra que si bé augmentava el cost dels serveis socials, per l’increment de la ràtio d’auxiliars l’acompanyament a les activitats o l’adaptació dels espais físics, es reduïa el corresponent al serveis sanitaris, especialment aper la disminució del consum de medicaments  i d’hospitalitzacions. L’increment econòmic total és ben reduït  -no passa del 5%- i en canvi l’augment de la qualitat de vida de les persones amb deteriorament cognitiu, tant greu com lleu, va ser espectacular. És esperançador veure que a les nostres  comarques ha es comença a visualitzar un moviment vers aquest nou model que ha de permetre que les persones que viuen en residències s’hi sentin realment com a casa

Deixa un comentari

Filed under General

¿Personas sin hogar o exclusión residencial? Artículo publicado en El Periódico 04/12/2014

No deja de aumentar el número de personas que se quedan sin hogar. Y la ciudad de Barcelona, nos muestra en esta cuestión una paradoja: con años de trayectoria en el esfuerzo por mejorar la respuesta a este problema y con una dotación de servicios especializados para personas en situación de sin hogar de amplio alcance, la ciudad, desde el compromiso, apuesta por mejorar incorporando metodologías como Housing First, que aplicadas en diversos países de Europa y continente americano, están aportando índices de éxito que oscilan entre el 80% y el 95% –considerando éxito el éxito, es decir, que las personas antes sin hogar lleven años habitando en una vivienda-. De esta manera, se apuesta por un futuro de mayor eficacia en la capacidad de apoyar a las miles de personas sin hogar con las que se trabaja, hasta que abandonen esta situación.

¿Cómo puede ser entonces que se trabaje más y mejor en este tema, y en cambio no deje de aumentar el número de personas víctimas de la exclusión residencial? Una de las claves puede estar precisamente en lo que implica el concepto de exclusión residencial, cada día más utilizado en sustitución del de personas sin hogar: éste último, se centra básicamente en las personas, y nos remite a un imaginario de marginación, estigma y minusvaloración de éstas en el orden de lo social. En cambio, el de exclusión residencial,  nos habla de una circunstancia la génesis de la cual ubicamos más en problemas de la estructura social que en las circunstancias de cada persona. Eso es lo que nos está pasando.

Y por más que Barcelona se esfuerce como lo hace en mejorar e innovar, no deja de aumentar cada día el número de personas sin vivienda propia. Un número que se alimenta desde la vergüenza de los desahucios; la inseguridad laboral, tanto de duración del empleo como de cuantía de los salarios; el paro de larga duración; la incapacidad de generar empleo así como de reorientación formativa y profesional. Estos y otros factores, están construyendo el perfil de una parte en aumento de la sociedad que no tiene donde vivir ni se sabe donde lo hará.

Muchas de las personas afectadas están exigiendo una respuesta que no es la clásica de los servicios sociales. Exigen el cumplimiento de sus derechos –el derecho a la protección social, que comenzamos a entender que es tan necesario como el derecho a la salud-. Y los piden en un formato distinto al clásico de acompañamiento individualizado a planes de apoyo a la persona. El distrito de Nou Barris recoge y analiza esta nueva realidad con un documento de acertado título: No es pobreza, es injusticia. Y la desigualdad e injusticia social pide un abordaje distinto al de la pobreza.

Esperemos que el esfuerzo y compromiso de Barcelona en mejorar, incluso arriesgar, con nuevas fórmulas de intervención con las personas en situación de sin hogar tenga el éxito esperado y sirva de referente y estímulo para generar los cambios y las luchas necesarias para  abordarlo también en un sentido amplio, el de la exclusión residencial.

Joan Uribe Vilarrodona

Director de Sant Joan de Déu, Serveis Socials

Membre del Grup de Recerca en Exclusió i Control Social (GRECS)

Deixa un comentari

Filed under General

MIRADES

Un equip de persones sense llar, coordinat per l’Associació CàmeresiAcció, formen l’equip audiovisual d’aquest documental.

Emmarcat en el projecte Retrats Sense Sostre, artistes i investigadors socials s’han trobat amb persones sense llar, generant relacions que humanitzen i unifiquen la vulnerabilitat  que comparteixen davant la problemàtica de l’habitatge. Un joc de mirades on la frontera entre observat i observador es desdibuixa. L’art i l’etnografia conflueixen convidant a la reflexió sobre l’estructura del sistema socio-econòmic actual.

Un retrat en forma de documental que s’estrena avui a la Filmoteca de Catalunya.

Dj, 27/11/2014 – 20:00 h.
Sala Chomón
Presentació a càrrec de Manuel Delgado i debat posterior a càrrec dels protagonistes del film.

Deixa un comentari

Filed under General